Jo tinc una petita pàtria que es diu Castellolí. Durant la setmana, afluixo l’estrès pensant en els passeigs que m’agrada fer des que era adolescent, cap al castell, a cal Tardà, o simplement pel camí de les Passeres, tan bonic a la primavera i la tardor, quan hi ha aigua abundant a la riera i el bosc és frondós i acolorit. I durant tot l’any enyoro l’estiu, quan m’hi puc estar un mes sencer i renovar la memòria de tots els estius que hi he passat, a la mateixa casa, la casa dels meus pares i els meus avis, dels besavis i els rebesavis. Sí, Castellolí és el més semblant al que jo entenc per una pàtria, perquè tots els racons de casa meva, del poble i dels boscos que l’envolten formen part de mi. De la meva història, que és petita, i també d’una història més gran i més antiga, la de la gent que hi viu.
Durant molt de temps, Castellolí fou el més semblant a una pàtria perfecta: amb pocs canvis, fidel a si mateix i a la memòria col·lectiva. No diré que fos un lloc idíl·lic; els paradisos només són construccions de la nostàlgia i la literatura, i Castellolí és un indret viu, amb les misèries i virtuts de les coses vives. No, mai no ha estat un poble idíl·lic, però sí que ha tingut la solidesa de la calma i de la proximitat, acomboiada per l’entorn amable de les vinyes, dels camps de blat, de les pinedes silencioses. Un paisatge humil, si es vol, però fruit d’una manera de ser i d’entendre el món, mirall de les gents que hi han viscut i treballat al llarg dels segles.
Sembla, però, que la pàtria perfecta s’esvaneix sense remei. Esdevé una víctima més de la plaga dels temps, aquesta malaltia mortal que tot ho fossilitza a canvi de… diners. Talment com el rei Mides del mite, que convertia en or tot el que tocava i a punt va estar de morir de gana i set. Convertim les pinedes en deserts, arranem els turons, construïm-hi murs opacs i omplim-los de ciment i de vulgaritat: aquest és l’or que tindrem, dia rere dia, davant dels ulls. Aleshores, amb el mateix plany estúpid del rei Mides, lamentarem haver perdut la presència viva de tot el que abans ens envoltava. Realment serem més rics? O acabarem més aviat morint de nostàlgia, que és la fam de l’esperit?
La cosa, però, ve de lluny: la venda a crèdit de l’ànima al diable es va pactar fa temps, i el procés sembla imparable. L’abocador, aquest forat de la vergonya del progrés industrial, va arribar un dia per quedar-se –i té una llarga, llarguíssima durada−. El circuit, en un altre nivell i sense negar-li un cert profit i tradició, s’ha carregat, en un tancar i obrir d’ulls, el silenci mil·lenari dels passejos i les migdiades estivals. I no cal seguir amb les obres a mig fer o el polígon mort d’avorriment, monuments a l’arbitrarietat que guia la mà negra dels diners. Certament, Castellolí ja ha pagat un preu ben alt als temps que corren; però, un cop en marxa, el viatge al no-res de les promeses abstractes no coneix satisfacció.
Potser ara és el moment de dir prou. Castellolí no és un poble endarrerit, ni pobre, ni aïllat, tot al contrari: hi ha nens, joves, gent dinàmica, i també gent gran que dóna fe del tresor més gran que té qualsevol comunitat, la memòria col·lectiva. És un poble que no necessita vendre res per avançar, per convertir els tresors vius en or de pacotilla. L’època està canviant i molts són els signes que ens avisen: els anys del ciment s’acaben, la mina de l’especulació urbanística s’exhaureix. El verd cotitzarà més alt que mai perquè és un bé tan escàs com vulnerable. I, en qualsevol cas, si no cotitza tant se val: el paisatge sempre serà nostre, de tots, no d’uns quants que faran el seu propi i personal negoci.
No oblidem, a més, que el paisatge és una herència, un bé que es rep dels pares i que un dia s’haurà de cedir als fills. Un do que es pot cuidar, i acréixer, o bé dilapidar. I també el signe d’una identitat, que diu de la seva gent el que és i el que vol ser. El que es faci, a partir d’ara, amb el paisatge hauria de ser cosa de tots; o si més no, d’una gran, clara, incontestable majoria. Ningú té dret a dilapidar, com si fos seva, l’herència dels seus semblants, la dels fills que encara no han pogut prendre la paraula. Ningú té dret a robar-los la petita pàtria dels camins del bosc, de les pinedes silencioses, de la memòria viva dels seus avantpassats.
Alícia Ferran
Gràcies Alícia per les teves paraules i pel teu suport!!
Aire nou per començar el 2011 amb les energies renovades i preparats per continuar treballant en el nostre propòsit.
M'agrada S'està carregant...
Plataforma NO al poligon dels niNOts 